Fa uns dies, per casualitat, vaig sentir una conversa entre dues mares que parlaven sobre els estudis dels seus fills. Pel que vaig poder interpretar, els professors no quedaven gaire ben parats ja que segons elles no ensenyaven res ni educaven a la canalla.
Aquesta situació es va donar a la cua del supermercat amb la qual cosa, i tot i que en un principi jo no parava gaire atenció, em vaig haver de tornar una mica tafanera i no vaig perdre detall de la conversa.
Tot girava sobre el mateix argument; els seus fills anaven malament gràcies als professors. Realment, quan parlem, ens parem a pensar i a analitzar el que estem dient?...
No crec que l’educació sigui una tasca del professor, crec que és una cosa que s’ha d’adquirir a casa. El professor ofereix coneixements. 
Pel que fa al fracàs escolar, el 34% dels estudiants catalans entre els 18 i 24 anys no aconsegueixen completar els seus estudis post obligatoris al Batxillerat o en Formació Professional.
Al 2004, Catalunya, va destinar a l’educació no universitària el 2’14 % de la seva riquesa mitjana per via del PIB. Al 2005, el 2’22% mentre que la mitjana espanyola es trobava al 3’01% segons els informes de la Fundació Bofill.
Mesurat això en despeses per alumne, Catalunya inverteix 3.544 €, molt per sota de la mitjana espanyola que es troba en els 3.946’8 € per alumne.
Així doncs, podríem entendre que la precària inversió pot ser un dels aspectes més rellevants a l’ensenyament. Potser més professors i menys alumnes a l’aula és on radica la base a una possible millora sense oblidar la implicació per part de la família a l’hora d’estructurar les estones de lleure dels seus fills i filles; menys estones de televisió, vídeo jocs i d’altres tecnologies.
Quin és doncs el motiu del fracàs escolar?... la família, el sistema escolar o la influència negativa d’una societat consumista on el nen i la nena es consideren inferiors a qualsevol altre si no tenen la última consola que ha sortit al mercat?
