TIC, TAC, TOC...ACABEM AMB AQUEST BLOG

Sortim de les nebuloses

endinsant-nos al citoplasma

molt mullats amb els rius

i cansats per les muntanyes.

Accentuem  les paraules,

la a oberta, la e tancada,

les dues esses, la ce trencada...

...i la ela geminada!!!

També fem tabulacions,

amb sagnies a la dreta,

ribosomes, lisosomes

i vocabulari del Delta.

Amb tot aquest gran poti - poti

esperem que l’esforç es noti

i que el David sàpiga valorar

la nostra feina al puntuar.



  

LA VICTÒRIA D'UNES IDEES

Ahir s’havia de guanyar, ahir era el moment de parlar on s’ha de fer i fer callar a aquells que no ho fan mai. L’obligació d’un bon jugador, és demostrar la seva vàlua sobre la gespa. Fer-ho no era gens fàcil, perquè la crispació acumulada al voltant era molt gran i es podia perdre la paciència. Però com d’això s’encarregaven els mestres de sempre, estàvem en les millors mans (millor dit, als millors peus…).

És molt fàcil conviure amb el triomf i més encara acomodar-se sobre la bona crítica. Però qui es capaç de seguir treballant des de la humilitat i l’esforç una vegada aconseguit tot? L’ambició es important quan es volen assolir uns objectius, però s’ha de saber regular molt bé. El Barça ahir va demostrar ambició i el resultat va ser tan rotund com just. Però el Madrid també tenia ambició i en canvi el resultat va ser molt diferent i la imatge mostrada al món va ser deplorable.

Quin és el problema llavors?

Jo penso que el problema es molt senzill. El Barça està recollint els fruits del treball de molta gent. Tots anant sempre en la mateixa direcció i fent-ho a partir d’uns ideals. Basats en tres principis, tan bàsics com desfasats per la societat actual, com son: el respecte, la humilitat i l’esforç. El rival també vol aquest fruit, però ho vol fer directament a cop de talonari sense fer cap mena d’esforç i és just aquí on s’està equivocant.

    

 Ara ens toca gaudir d’aquesta gran època de collita, però per no perdre-ho tot no podem oblidar mai la base d’aquest projecte i aquests principis bàsics. No es cansa de repetir-ho una vegada i una altre aquest nou gran filòsof català: “S’ha de seguir treballant”. Aquests petits grans homenets, dirigits per un majestuós director d’orquestra, ens estan acostumant massa bé!!!

 clica aquí... 
http://www.youtube.com/watch?v=8b8cGhxhAsY&feature=related

LA RÀDIO,UNA COMPANYA FIDEL ALS TEMPS

Des de la dècada dels anys 20 la ràdio ens ha acompanyat i avui dia segueix sent un dels mitjans de comunicació que més ens informa i ens distreu, podent-la considerar com un dels mitjans més propers i immediats. De tots els mitjans de comunicació és, possiblement, el més fàcil de seguir ja que només requereix d’un dels nostres sentits per copsar la seva atenció.

 Gràcies als avenços de la tecnologia podem escoltar la ràdio allà on ens trobem; a la feina, a casa,  al carrer, al cotxe,... Les notícies ens poden arribar molt abans de que les puguem veure a la televisió ja que al no fer-se ús de la imatge ens pot oferir una informació instantània dels fets que succeeixen pràcticament a temps real.

Com a format auditiu, a més de la immediatesa de la notícia, també ens anima i ens ofereix un espai més distens amb els seus espais musicals. Ens entretén i ens culturitza amb entrevistes i debats oferint-nos l’oportunitat d’escoltar opinions dispars que ens fan pensar, tot i en aquells moments en els quals discrepem en quant a l’exposició del convidat de l’entrevista. 

Una evidència de la importància que té vers la població és que, tot i estar vivint una forta revolució tecnològica  en la qual Internet i la televisió evolucionen vertiginosament, la ràdio continua amb molta força oferint-nos grans professionals. I és que malgrat aquests avenços a passes agegantades, la ràdio sempre conserva el seu caliu nostàlgic i, perquè no, amb un punt romàntic.

Aquí teniu un vídeo en el qual Joan Carles Perea (director i conductor de la Formula Mati ) ens ensenya el seu lloc de treball.

La Fórmula Matí és un programa diari que s'emet a la ràdio local de Vilanova i la Geltrú

al 100.4 FM.

MASSA SOROLL PER TANT POQUES NOUS.

Vivim en una societat on sovint ens resulta estressant el seu ritme i les seves exigències. Això ens impedeix en nombroses ocasions el fet d’una observació acurada de certes actituds i valors.

          

      No tractem gaire de valorar a les persones tal i com son. Per regla general ens precipitem a jutjar només el que es deixa veure ; la més maca, la més oberta , la que més es fa veure....sempre hi ha algú que, no sé per quin motiu, s’emparra a ser la salsa de tots els plats; parla amb tothom, coneix sobre tots el temes (o ho fan veure) i quina casualitat que sempre, sempre li ha passat tot allò que justament tu estàs explicant...però....ep! encara que sigui la mateixa història...la seva sempre serà molt més interessant!. Aquestes persones als pocs minuts ja coneixen a tothom, per saber exactament a qui  apropar-se en base als seus propis interessos....i tot això.....amb quina idea? Doncs la de fer-se notar, i acondeguir els seus propòsits costi el que costi, evidentment!

                                         

                                           

         Per altra banda trobem els qui no son massa xerraires amb la qual cosa passen massa desapercebuts. Aquets son els que sempre, i per mitjà del seu esforç i treball,han de demostrar que fet de no fer gaire soroll no implica que hagin de ser idiotes.

        De ben segur hen perdut el costum (per falta de temps) d'observar a les persones.

        Recodo una fabula que ens ajuda a l'hora de conèixer a les persones i que ens aniria molt bé per tractar aquest tema...

        Es troben un pare i un fill a un camí quan, de sobte escolten un carro que s'apropa de ben llyn....

        -"mira pare, s'apropa un carro....què deu portar... "

        El pare, molt més savi, l'obliga a guardar silenci i a parar l'orella al so que desprèn el carro, i tot seguit li diu:

        - "no porta res, està buit fill meu..."  

        -"però... com ho saps pare?

        -"perquè fa massa soroll... si fos ple seria més silenciós.."

        Aquet relat tracta d'explicar que aquell qui parla massa te molt poc temps per pensar, i amb tot això no te mès feina que limitar-se a imitar le idees dels demés per tractar d'organizar la seva vida.....deixant un buit enorme a l'espai de la imaginació i la pròpia personalitat.

UNA NOVA ETAPA!!!!!!!

Fa molt de temps que em plantejo tornar a estudiar, la falta de temps, treball,casa, nens i d’altres ha fet que anès passant un any i un altre successivament sense haver pres cap tipus de decisió. Per fi aquest any, al mes de juny, em vaig proposar fermament anar a informar-me. Em van atendre sensacionalment i em varen advertir que hi havia moltes sol·licituds car que la situación económica era complexe i que per aquest motiu la preinscripció la havia de fer en aquell moment. Quan vaig arribar a casa vaig tornar a pensar-ho bé: pros i contras, classe tots els diez… Finalment em vaig decidir i em vaig apuntar car que en cas que no poguès soportar el ritme de treball ho deixo i prou.

                                    

Transcorregut l’estiu, després d’haver treballat durant el dur estiu, arriba el mes de setembre. Observo les llistes d’admitits i per sorpresa meva el meu nom hi era: oh, oh…socors, socors…No havia volta de full, el curs s’encetava el dia 15. La ESO, mare de deu; seguia amb els meus dubtes entorn a si seria capaç de soportar aquell ritme

                                          

El dia 15 de setembre va ser el primer dia de clase, varem entrar i em vaig asseure a la primera taula.  Mai havia volgut seure a la primera fila, quin horror. Al costat meu es va asseure una noia sobre la que en aquell moment no vaig tenir  temps ni ganes d’opinar. Estava massa ocupada amb tot el demés. Una clase plena de gent que no coneixia de res, tot una mescla de nacionalitats i edats.

Va entrar una noia, dic noia car que era més jove que jo, que va resultar ésser la professora i ademés tutora. Ens va fer la presentació del curs mirant-nos atentament a tots a la vegada que ens intentava transmetre calma a la vegada que ens oferia la seva ajuda per a tot el que necessitéssim.

Van anar passant els diez i va arribar el primer control de naturals. Senyor, senyor quina por. Com ho faré si tinc menys memòria que un nen petit? Quan crec que ja ho sabia tot intento recordar-ho i semblava ser que no i torna a començar.  Colors, esquemes, subratllats i temps, molt de temps que ja no tinc per a prendre café ni per anar de compres.

                                         

Al final arriba el dia del control, va ser una sensació extranyíssima, estaba molt mñes nerviosa que qualsevol altre dia; la meva sensació un cop vaig finalitzar va ser de descans total. Una sensació com si algú m’haguès tret una carga molt pesada que aguantava i que ja no podia amb ella.

En fi, tres hurras per els canvis i per les novetats del cole. M’alegro molt d’haver començat aquesta sorprenent etapa a la meva vida i del grup humà sensacional que m’envolta.

JO SÓC UNA DONA LLIURE!!!!!!!!!!!

Gràcies a l’alliberament de la dona les coses han canviat molt. Als temps de la meva àvia, no era vist amb bons ulls que la dona sortís a treballar. Es dedicava a les tasques domèstiques i poca cosa més.

Jo no. Jo estic alliberada. Vaig a treballar i cada dia guanyo el meu sou.

Us explicaré un dia qualsevol de la meva vida... perquè jo...sóc lliure! I tinc una feina... Em llevo a les sis del matí, passo per la dutxa i preparo l’esmorzar del meu marit. A un quart de vuit  desperto als nens per anar a l’escola, els vesteixo, els hi preparo l’esmorzar, la motxilla i marxem cap a l’escola, que han de ser-hi a dos quarts de nou.

Deixo als nens a l’escola i me’n vaig a la feina, que entro a les nou del matí i surto a les quatre de la tarda. Quan plego vaig cap a casa a dinar i preparo el berenar per anar a recollir els nens que surten a les cinc de la tarda. Ens quedem al parc (que també han de tenir la seva estona de joc) fins a les sis que els porto uns dies a anglès i uns altres a gimnàstica.

                         

Mentrestant fan les seves activitats extra escolars jo aprofito per fer la compra, portar-la  a casa i posar una rentadora i que ella vagi rentant...quina llibertat! Així quan torni la roba ja serà neta!... Recullo els nens i cap a casa  a fer els deures, l’hora de la dutxa, preparo el sopar i a les nou... a dormir, que així tindré temps per mi.

Bé..els nens ja son al llit! Preparo el sopar per què quan torni el meu marit pugui sopar tranquil·lament. Pobret, segur que vindrà cansat de treballar i com cada dia, no haurà tingut altre remei que parar-se a prendre una cerveseta amb els amics...què pesats son els amics! Estenc la roba.

Preparo el sopar, arriba el meu marit i sopem. Recullo els plats mentrestant ell mira una estoneta la televisió i se’n va a dormir que està cansat i demà s’haurà de llevar a les set del matí.

                

Preparo el dinar del dia següent i planxo algun drap que ha quedat per allà sobre. Faig neteja dels lavabos i la resta per al cap de setmana que tindré festa. I Per fi me’n vaig al llit que ja son dos quarts de dues...

I   ara que ho penso...com es deia la il·luminada que va lluitar per l’alliberament de la dona?...

                                        

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Darrerament els telediaris s’omplen de notícies sobre morts de dones a mans dels seus marits o companys.

Una que ens ha tocat molt d’a prop ha estat la que ha succeït a Vilanova no fa gaires dies. En el que portem d’any son ja 57 les dones mortes a mans dels seus marits que, en moltes ocasions, fora de casa solen tenir una aparença de persones immillorables i molt lluny de qualsevol estereotip masclista. Què passa amb aquestes persones?

Generalment solen ser persones geloses i possessives que consideren la dona com a una “cosa” exclusiva de la seva propietat, anul·lant-les com a persones i exigint una submissió absoluta.

Aquí radica el fet que moltes dones al llarg de molts anys visquin patint uns maltractaments tant físics com psicològics pensant que son elles mateixes les culpables ja que la seva autoestima arriba a tal punt que resulta inexistent.

Hem de dir “prou”!Les autoritats competents (jutges, advocats, fiscalia i ministeri) han de posar fi a aquesta bogeria col·lectiva que ens està envaint.